Els diferents corrents existents dintre del moviment psicoanalític s'han diversificat de manera extremadament complexa a punt tal que existeixen escoles que es diferencien clarament per la forma d'abordar els casos clínics. Això ha fet en alguns casos que els pacients sentint o creguin que han d'adaptar-se a la tècnica de curació encara que no comprenguin les raons de la mateixa.
És a dir, una teràpia pot denominar-se psicoanalítica si compleix determinats requisits: ús del divan, freqüència de les sessions, durada del tractament.
Des del meu punt de vista la teoria freudiana i les contribucions dels seus continuadors constitueixen un excel·lent instrument per a la comprensió del psiquisme, però la tècnica de abordatge ha de ser assequible per a tots els pacients, qualsevol sigui el seu coneixement previ de la psicoanàlisi, la seva condició social o el seu nivell cultural.
La cura analítica és un treball d'elaboració de la pròpia història vital que es realitza conjuntament amb el terapeuta. En ella no hi ha lloc per a la màgia ni la suggestió, i a vegades, una excessiva intel·lectualització del tractament és una suggestió en si mateixa.
Una teràpia adequada ha de proporcionar els instruments per a solucionar el malestar que produeixen els símptomes i, al mateix temps, els recursos necessaris per a afrontar símptomes futurs. En els diferents contextos en els quals el terapeuta opera (família, parella, teràpia individual), l'objectiu del treball consisteix a disminuir la càrrega d'angoixa inicial per a després aprofondir en la biografia i les raons que han donat lloc a aquest malestar.
Afortunadament, la complexitat del psiquisme fa que el diagnòstic sigui sempre una aproximació que no justifica encasellaments, és un instrument que ha de conèixer el terapeuta per a guiar l'evolució de la teràpia i no per a comunicar-lo al pacient. Els diferents moments de la cura donaran lloc a canvis emocionals que cap rètol donat per endavant pot esbiaixar.