Psicoanàlisis
La psicoanàlisi és una pràctica clínica fonamentada en la paraula, va a la recerca de les causes dels símptomes, el que permet l'elaboració i superació dels mateixos. La subjectivitat hi té cabuda i alhora una ètica rigorosa, no recorre a la suggestió, ni a convèncer o dominar, no imposa un model de normalitat. És la pràctica de la parla i l'escolta.
És una nova forma de comprendre esdeveniments que ja eren coneguts, i es reunifiquen en una nova estructuració coherent i comprensible. Aquesta reorganització de l'experiència permet, com a conseqüència, assolir noves formes de comportament enfront d'un mateix i els altres. El pacient aconsegueix vèncer les resistències que se li presenten a l'incloure en el camp de la consciència, resolent-los, els conflictes inconscients.
Sorgeixen aspectes desconeguts per a ell fins a llavors: “mai ho havia pensat així”, o “és la primera vegada que se m'ocorre veure-ho d'aquesta manera”, se sol escoltar en teràpia. Quan apareixen comentaris d'aquest tipus tenim indicadors per a suposar que està en curs una resignificació de la història personal.
Anorèxia/bulímia
La complexitat de l'anorèxia dificulta la seva breu definició. No és un mer trastorn alimentari, l'alimentació s'altera en totes les persones davant qualsevol circumstància emocional d'excepció.
La difusió de la malaltia via internet a través de les pròpies pacients és una dada molt significativa i excepcional atès que no ocorre amb altres patologies. Aquest fet ha de fer-nos reflexionar sobre la importància del mecanisme d'identificació entre aquestes joves. Per això considero l'anorèxia com epidèmia, com un símptoma social característic de països occidentals desenvolupats. Aquesta patologia sembla atorgar un plus de glamour als que la pateixen. A això contribueix de forma important el discurs social i mediàtic. Se suposa que intenten prevenir la malaltia però en realitat contribueixen a la seva promoció.
Menjar o abstenir-se de fer-ho no és un simple procés de nutrició, està lligat sempre a processos subjectius. Aquest és el nostre enfocament i des d'allí enquadrem la teràpia dirigida a aquests pacients.
L'anorèxia com a símptoma social
Són les societats que gaudeixen dels privilegis de l'abundància les que veuen crèixer, dia a dia, com una epidèmia amenaçadora l'anorèxia i la bulímia. Epidèmia per l'extraordinari increment del nombre de casos —és present també entre nens de tots dos sexes i de poca edad—, que arriba a l'extrem de sobrepassar la capacitat dels recursos terapèutics de les institucions públiques i privades.
Les raons més freqüens que s'invoquen per justificar aquest símptoma social es basan en qüestions vagament superficials: el mil·lenari somni de la joventut eterna, el model estètic de la dona prima, les talles petites de peces femenines i la difusió gairabé obsesiva de les dietes d'aprimament.
Els mitjans de comunicació s'han fet ressò d'aquest problema,i l'han tractat a l'estil dels ralitys shows, aportant la seva quota de sensacionalisme in actuant sovint com a autèntics propagadors del problema; també ha passat amb els llibres autobiogràfiques de pacients exanorèxiques i exbulímiques, que proliferen en l'intent de ser un exemple de superaciò de la malaltia. L'anorexia deriva, llavors, en un símptoma gairebé prestigiós.
Els múltiples estudis mèdics, les dificultats en el transcurs del tractament, la freqüencia amb què es donen nous casos de la malatia ens mostren que l'anorèxia s'ha convertit en un desafiament per a la medicina i la psiquiatria, com ho va ser la histèria al final del segle XIX.
El nostre punt de vista es distancia de l'enfocament sensacionalista per tractar l'anorexia i la bulimia des d'una perspectiva multidisciplinària; hem agafat conceptes de la psicoanàlisis, l'antropologia, la publicitat i el periodisme, sense oblidar l'aportació imprescindible de la psiquiatria i l'epidemiologia. Creiem que els anomenats trastorns alimentaris obeeixen a causes que exedeixen la qüestiò del trastorn alimentari: també els causen la desaparició del paper simbólic de l'apat compartit, la carència de rituals socials i consensuats que facin posible el pas amb èxit de lo joventut a l'edat adulta i el fet, gairabé pervers, que s'hagin convertit l'anorèxia i la bulimia en malaties de moda.
Extret de: L'anorèxia com a símptoma social (Susana Isoletta, 2003).
Confesso que vaig ser anorèxica: les heroïnes postmodernes
Podríem construir el perfil de la pacient anorèxica-bulìmica que es difon en un cert tipus de literatura i als mitjans de comunicació:
- Dones joves, personatges públics –preferentment del món de la moda-, actrius. Són famoses i riques.
- Han tingut anorexia i/o bulimia durant anys i han aconseguit superar la malaltia.
- Narren las anoixes que han patit, i a vegades recullen les confessiones d'altres expacients.
- Publiquen el treball amb l'objectiu dque el seu patiment serveixi d'exemple perquè les joves no sigun “seduïdes” per la malatia.
- Donen per cert que les causes de l'anorexia i la bulímia són: l'obsessió per arrimar-se, el culte al cos, el desig d'imitar les tops model, les talles petites de roba.
- Donen també per cert que sense coneixements, mèdics, psicològics ni psiqiàtrics, “per si mateixa” la seva obra por representar un treball social preventiu.
Són també les joves anònimes les que divulguen els detalls de la seva patología des de diversos mitjans de comunicació –particularment la televisió-. En alguns casos, la presència dels familiars i la manera d'abordar-ho de la presentadora han transformat la patologia en una mena de folletó.
És francamente cridanera aquesta manera caricaturitzada d'abordar una epidemia. Sens dubte, a ningú se li acudeix fer una campanya preventiva de la droga explicant quina és la manera més idònia de manipular les substàncies; conscientment o no, s'estan porporcionant els models a seguir per ser anorèxica o bulímica .
En aquest context, per a les joves d'avui en dia “ser anorèxica”, “ser bulímica”, sembla que facilita una recerca subjetiva: ¿qui sóc?
I els models d'èxit actualmente responen: “No siguis anorèxica”, “No siguis bulímica. Jo ho vaig ser, però ho he superat (¿!!?). Se sol dir que són patologies que ha imposat la moda; no deu ser, per ser més precisos, que “estan de moda”?
Models, actrius i famoses de molts països desenvolupats no s'avergonyeixen d'explicar amb detalls els seus patiments: no deu ser que l'anorèxia i/o la bulìmia concediexen un cert plus a que en pateix? Un glamour especial, com el que tenia antigament l'heroïna romántica?
Quin són els efectes d'aquests discursos?. L'anorexia s'ha convertir en un model a imitar per les pacients mateixas, i encara més si aquestes pautes provenen d'un personatge que per si sol s'ha transformat en un ideal: Kate Moss –model-, Calista Flockhart –actiru-, Nadia Comaneci –gimnasta-, Victòria de Suecia-princesa-, i la llista podria estendre's moltíssim.
En primer lloc, l'anorexia i/o la bulìmia no són una manera de ser en el món, és a dir, no atoguen a ningú que en pateixi cap mena d'entitat especial, un clixé o un cartell que s'hagin de col.locar al front com un estigma, com una mena de tatuatge. En definitiva, no serveixen com a “ritual de pas” fecund. Aquesta mena d'estigmatització simplificadora que es fa d'aquestes patologies port servir, efectivamente, com una coartada, com un fals ritual de pas per accederi a la feminitat.
En segon lloc, no s'han de confondre l'obsessió social pel cos i els règims d'aprimament amb els símptomes de l'anorexia i la bulímia, la complexitat dels queals és molt més gran, com pretenem demostrar en el transcurs d'aquest treball.
Des d'aquest punt de vista, l'enfocament testimonial que els mitjans de comunicació han fet de la malatia només es pot servir per afavorir-ne l'aparició i no per prenirl-la.
L'anorexia i la bulímia s'han incorporat dúna manera molt important als ideals femenins de la joventut constant, a quest fallit “ritual de pas” per accedri a una edad adulta que sembla inabastable.
Extret de: L'anorèxia com a símptoma social (Susana Isoletta, 2003).
El nen no em menja
Potser indüits per la societar de consum, les dietes i els tractamentes dels trastorns de la conducta alimentària, les persones s'entossudeixen a considerar el mejar com un objecte. L'aliment es un elemente subjectiu que introdueix el nen en una relació molt particular amb la seva mare. Menjar alló que la mare li dòna implica també aceptar la relació amb ella, “fica-la dins del seu ésser”, assemblar-s'hi.
D'aquesta manera s'enten que és l'intermediari entre la mare i el nen. “El nen no em menja”, solen queixar-se moltes mares.- Manifesten, sense saber-ho, que hi ha aspectos de la relació que fallen i que el nen només pot mostrar el seu rebuig tancant la boca. Tots els trastorns vinculats a l'alimantació els hem de considerar una part d'aquesta relació. En l'evolució subjectiva, aquest vincle marcarà també la seva relació amb l'entorn afectiu.
Què vol dir una frase tan corrent com “el nen no-em –menja”? Que el nen no m'accepta? Em rebutja? No m'estima? No vol res de mi?
Analitzem detalladament la frase oposada, “el nen em menja”. Què és el que em menja? Què menja de mi? La llet en la lactància, els diversos aliments, sens dubte. Però tambè, i el que és més important, quan el “nen em menja” s'identifica amb la seva mare.
El nostre nen és un antropòfag? En certa manera, sí, ja que introdueix dins del seu ésser una imatge de la seva mare, i “menjar-se l'altre” és el mecanisme més primitiu i important de l'ésser humà per identificar-se amb un altre.
No parlem de cap mena de màgia: si analitzem amb cura els actes rituals religiosos al llarg de la història de la humanitat, veurem que aquest “nen que em menja” ha existir sempre com a forma bàsica de ser-com-l'altre. Només cal fer-se ressò de les dites populars: “no paeixo aquesta persona”, “me la menjaría”, “es molt agre”. També les metàfores poètiques estan plenes d'al.lusions d'aquest tipus “la dolçor de la boca” “la mel dels ulls”, “l'amargor de la mirada” “Si podia mossegar la terra tota i sentir-ne el gust seria més feliç per un moment…” (Fernando Pessoa).
En la celebració de la missa, els feligresos mengen el cos i la sang de Jesucrist en un acte marcadamente ritual; l'hòstia consagrada representa el cos del fill de Déu. L'acte decombregar és la manera més perfecta d'acostar l'ànima a les virtuts de Crist.
Popularmente, utilizem queso terme: “no combrego amb aquest senyor”, no combrego amb las sevas idees. Per ser mès precisos: en aquest aspecto X sòc com ell. Combregar és molt més intens que compartir; l'acció de combregar és com introduir-se l'un dins de l'altre.
Extret de: L'anorèxia com a símptoma social (Susana Isoletta, 2003).